• Català
  • Español
  • English

Ajuntament de Montferrer i Castellbò

Benvinguts a la web de Turisme de Montferrer i Castellbò

Esteu aquí: Inici ca La Cultura de Montferrer

Història

LA HISTÒRIA DE LA VALL DE CASTELLBÒ VA ÍNTIMAMENT LLIGADA A LA DEL VESCOMPTAT A QUÈ VA DONAR NOM.

cobertura.gifL'any 989, el vescomte Guillem d'Urgell va adquirir, per donació i per compra, del comte Borrell II de Barcelona-Urgell diversos alous a la vall de Castellbò, on el seu poder i la seva autoritat s'anaren ampliant i consolidant en els anys successius fins a convertir-se la vall sencera en un feu familiar. Els vescomtes hereditaris d'Urgell, però, van trigar encara un segle a prendre el títol de vescomtes de Castellbò, ja que no és fins el 1126 que el vescomte Pere Ramon (1114-1150) començà d'emprar-lo d'una manera habitual en els documents privats i en els oficials. És possible que 1'adopcio per part dels vescomtes urgellencs d'aquesta denominació hagués estat influïda, indirectament si més no, pel fet que al Baix Urgell aparegué un nou llinatge vescomtat, el dels vescomtes d’Àger, creat per Ermengol V amb vista a la conquesta de Balaguer.  

A la primera meitat del segle XII, quan els antics vescomtes d'Urgell prengueren la nova denominació de vescomtes de Castellbò, el territori de la seva jurisdicció, el vescomtat de Castellbò, comprenia només la vall del seu nom i alguns altres llocs que havien esdevingut propietat de la família vescomtat, entre els quals 1'estratégic castell de Ciutat (Castellciutat), adquirit el 1135 pel vescomte Pere Ramon. El matrimoni d'aquest amb Sibil•la, filla i hereva del vescomte Ramon de Cerdanya, aportà a la casa de Castellbò les possessions dels vescomtes cerdans, els castells de Sant Martí (entre Bellver i Martinet), Miralles i Queralt, les viles de Meranges i Girui a la Cerdanya, els castells de Joc i de Finestret al Conflent i la vila de Merenc al Sabartés, País de Foix, les quals, però, mai no foren considerades com a part integrant del vescomtat de Castellbò, circumscrit únicament a les terres de 1'Alt Urgell i del Pallars Sobirà. 

L'engrandiment del vescomtat de Castellbò a les terres de 1'Alt Urgell es produí arran de 1'enllac matrimonial del vescomte Arnau amb Arnaldeta de Caboet, el 1185. A conseqüència d'aquesta unió, 1'heréncia dels condols de Caboet, que era constituïda fonamentalment per les valls de Cabo, de Sant Joan i d'Andorra, passa a la família vescomtat de Castellbò. Amb relació a la vall d'Andorra cal fer notar, però, que, essent 1'alta senyoria de 1'Església d'Urgell, mai no fou tampoc considerada com una part de 1'àmbit del vescomtat. 

A la mort d'Arnau de Castellbò (1226), els territoris que constituïen el vescomtat limitaven al N amb les muntanyes que separen Andorra de la vall de Sant Joan, a l'E amb la Valira i el Segre, a l'W amb la serra de Sant Joan de 1'Erm, divisòria dels aiguavessos del Segre i de la Noguera Pallaresa, i al S amb la serra de Boumort. En el transcurs del segle XIII el vescomtat havia d’experimentar un augment considerable dels seus límits territorials, promogut incansablement pels comtes de Foix, esdevinguts vescomtes de Castellbò pel casament de Roger Bernat II de Foix amb Ermessenda (1208), filla i hereva universal d'Arnau de Castellbò i Arnaldeta de Caboet.

Els Foix realitzaren noves adquisicions, no sols a la comarca de 1'Urgellet, com fins aleshores, sinó també a la del Pallars Sobirà. Tota una sèrie de compres, vendes i permutes de drets i propietats permeten de seguir aquest procés de creixement, dut a terme sovint a costa de 1'Església d'Urgell i de la noblesa local, que afectà els castells d'Aós, Ars i Ferrera (1226), de Taús, els Castells, Saüc i Saucadell (1226), la Guàrdia d'Ares (1227), Hortons (1228), Castelló de Riutort (1232), Organyà (1235, pel pariatge d'0rganyà), Castellàs (1251), Sallent, Montanissell, Centinyà i Pinyes (1253), Adraén, la vall d'Hortons, la vila de Trejuvell i el territori comprés entre el castell de Tor i el pont de la Macana (1253), els colls d'Arnat i de Creus, la Gunarda i Pinsent (1256), el castell de la Bastida de Ponts, a 1'entrada de les valls d'Andorra i de Sant Joan (1262), la Vallferrera (1265, pariatge) i les viles de Tirvia, Glorieta, Ferrera i Biuse, al Pallars Sobirà (1296).  

Durant el segle XIV, coincidint amb el període en què el vescomtat va romandre separat del comtat de Foix (1315-91), les annexions de nous territoris van restar limitades als castells d'Aramunt (Pallars Jussà) i de Bar (Baridà), comprats, 1'any 1366, pel vescomte Roger Bernat III al rei Pere III de Catalunya-Aragó pel preu de 121 000 sous barcelonesos, a carta de gràcia. Però llur incorporació al vescomtat fou només temporal, ja que el primer va ser venut el 1391 a Ramon Marqués i traspassat després per aquest al comte de Pallars, i el segon, confiscat pel rei Martí 1'Humà al comte Mateu de Foix (1398) arran de la fracassada invasió de Catalunya, fou incorporat, el 1401, a la corona. 

La política expansionista es reprèn al segle XV amb Joan I, comte de Foix i vescomte de Castellbò. L'any 1425 obtenia que 1'abat de Gerri, Pasqual de Cuberes, li vengués la part de jurisdicció senyorial que tenia a les viles de Gerri de la Sal, Bresca i altres llocs dependents de 1'abadiat, mitjançant el pagament de dos-cents florins d'or 1'any, fins que aconseguís del papa la unió d'un o dos beneficis al dit monestir per aquesta mateixa quantitat. El comte Arnau Roger de Pallars, per la seva banda, li cedi els drets que posseïa sobre els susdits llocs de 1'abadiat pel preu de 1100 lliures barceloneses de tem. L'oposició del rei Alfons IV el Magnànim impedí, però, que 1'acte material de traspàs de jurisdicció es dugués a terme.  

El 1430 tingué lloc la compra del castell de Bellestar (Alt Urgell) als tutors de Guillem de Queralt per l 300 florins d'or. Finalment, Jaume de Bellera, senyor de Bellera, va vendre al mateix comte (25 de juliol de 1435), a perpetuïtat, la Vall d'Àssua i la baronia de Rialb, a la conca de la Noguera Pallaresa, pel preu de 10 000 florins. La presa de possessió efectiva d'aquests territoris, a causa de 1'incompliment de les condicions imposades per la corona, no s’esdevingué, amb tot, fins 1'any 1460, en temps de Gaste IV de Foix i de Castellbò. El vescomtat assoli aleshores la seva màxima extensió territorial a les comarques de 1'Alt Urgell i del Pallars Sobirà, i restaren definitivament fixats els seus límits geogràfics, sense que, en el futur proper, aquests no experimentessin cap més canvi o modificació.  

El territori del vescomtat, d'una extensió aproximada d'uns l 100 km2, era dividit al segle XV en cinc parts o quarters, situats els de Castellbò, d'Organyà i de Ciutat (o de Castellciutat) a 1'Urgellet, i els dos restants, de Tírvia i de Rialb, al Pallars Sobirà. El quarter de Castellbò comprenia, a més de la vila i de la vall del seu nom, les valls d'Aguilar i de Pallerols, els llocs de Taus, els Castells, Castellàs, Biscarbo, Malvei, Guils del Canto, Vilarubla, Solans, Gramos, l'honor de Conorbau i les salvaguardes d'Adrall i de la Parròquia d'Hortó.  

El d'Organyà incloïa, amb aquesta vila i el seu terme, la vall de Cabo, la sotsbatllia de Sallent i Montanissell, els llocs de Carreu i Fonollet, la batllia de Coll de Nargó i la Roqueta, la vall de Fígols d'Organyà i la salvaguarda de Canelles. El de Ciutat era integral pel castell, la vila i el terme de Castellciutat, la vall de Sant Joan, amb els llocs d'Ars, Civís i Aós, la Bastida de Ponts o d'en Donat, Anserall, Aravell, Bellestar, Campmajor, Estamariu, la Bastida d'Hortons, Adraén, les salvaguardes d'Asnurri i Argolell i certs drets al Ges i Lietó. El de Tírvia englobava aquesta vila i el seu terme, Mallolis, Tor, Burg, Farrera de Pallars, Alendo, la Vallferrera amb els castells i llocs d'Ara6s, Besan, Ainet, Alins, Noris i Àreu, la Ribalera i la jurisdicció criminal de Glorieta i Montesclado. El de Rialb era constituït pel castell, pel poble i pel terme de Rialb, la vall de Baiasca, la Vall d'Àssua, Sobac, Biuse i 1'abadiat de Gerri, amb la vila de Gerri de la Sal i els llocs de Bresca, Sant Sebastià, Buseu, Baén, Enseu, Ancs (del municipi de Montcortés), Sant Martí de Canals (municipi de Peramea) i Escart (municipi d'Escaló). Algunes d'aquestes poblacions eren viles closes o murades (Castellbò, Noves, Nargé, Civís, Aós, Estamariu, Rialb, Altron, Surp, Bernui, Gerri), d'altres ho havien estat fins abans de la invasió gascona del 1513, que motiva també la destrucció d'un cert nombre de fortaleses urbanes, entre les quals la de Castellbò, especialment al Pallars Sobirà (Tor, Araós, Alins i Àreu).  

Molts dels antics castells, abandonats i ruïnosos, havien ja desaparegut feia temps (Conorbau, Castellpoll, Carreu, Torena, Malavila), si be llur record perdurava, en alguns casos, en les castlanies, feus arrendats temporalment o venuts a perpetuïtat al millor postor. El Spill manifest del vescomtat de Castellbò (1519) n'esmenta una trentena, corresponents la majoria a les valls de Castellbò (5), de Cabo (4) i d'Aguilar (3), a Solans (3), Vila-rubla (2) i Estamariu (2). Les altres eren repartides entre Taús, els Castells, Biscarbó, Malveí, Aubàs, Aós, vall de Sant Joan, Campmajor, Araós, la Ribalera i Llessui.  

De les fundacions i cases religioses situades dins el vescomtat sobresortien el santuari de Sant Joan de 1'Erm i el Priorat de Costoja de 1'orde de 1'Hospital al quarter de Castellbò. Al d'Organyà hi havia el Priorat benedictí de Sant Andreu de Centelles o de Tresponts, dependent des del 1079 de Ripoll. Al quarter de Ciutat, el monestir, d'origen visigòtic, de Sant Semi de Tavérnoles, situat prop d'Anserall. Al de Rialb, el Priorat de Sant Pere de Vellanega, benedictí, que depenia de Tavérnoles; hi havia també dins el mateix quarter 1'abadia benedictina de Santa Maria de Gerri, que esdevingué molt important, i el seu Priorat de Bernui.  

El vescomte compartia amb la col·legiata de Santa Maria de Castellbò (erigida el 1436, li havia estat unida 1'antiga abadia de Santa Cecilia d'Elins) el domini de la vall de Pallerols, i amb la canònica de Santa Maria d'Organyà, la jurisdicció d'aquesta vila i les seves rendes. La població del vescomtat assolia 1'any 1519 la xifra global d'un miler de focs, repartits de la manera següent: quarter de Castellbò 231, quarter d'Organyà 146, quarter de Ciutat 170, quarter de Tírvia 210 i quarter de Rialb 243.  

Eren doncs, uns 5 000 els habitants del territori del vescomtat, que, tenint en compte 1'extensio, uns 1100 km2, suposen una densitat de poc menys de cinc habitants per quilòmetre quadrat, molt inferior a la que li assignen els fogatgers dels anys 1359 (l600 focs) i 1398 (l 500), sense el quarter de Rialb, que aleshores encara no li havia estat annexat. Tenint en compte aquesta diferència, caldria concloure que en el transcurs del segle el despoblament va ser particularment intens i que la remissió parcial de la questia durant vint anys concedida pel vescomte de Castellbò Gaste IV de Foix als seus súbdits, 1'any 1443, no aconseguí el seu propòsit de posar-hi remei. Aquest document assenyala com a causes determinants del fenomen "les mortalitats, les guerres e les caresties", i fa referència també a les millors condicions de vida que els eren ofertes o que pensaven trobar en altres contrades.  

Els quarters de Castellbò i d'Organyà semblen haver estat els més afectats per la mortalitat i l'emigració. Per al cobrament de les rendes, consistents bàsicament, a part la questia, en delmes, acaptes i censos, pagadors anualment en diner o en espècies, i en 1'exercici dels drets senyorials, administració de justícia, servituds i ajuda militar, els vescomtes comptaven amb un determinat nombre de funcionaris públics directament nomenats per ells, en els quals delegaven una gran part de les seves atribucions. Entre aquests oficials figuraven, en primer lloc, el veguer i els batlles. El primer residia habitualment, a partir del segle XIII, al castell de Ciutat i la seva jurisdicció s'estenia a tot el territori del vescomtat. Els segons, en canvi, residien als caps de quarter o a les poblacions principals i es feien representar a les més petites i allunyades del seu terme per lloctinents o sotsbatlles, substituïts per ells i sotmesos a la seva autoritat.

Així, el batlle de Castellbò ho era de tot el quarter i tenia sotsbatlles a Taús, els Castells, la vall d'Aguilar (Noves), Castellàs i Guils del Canto. Semblantment el de Ciutat, que era també batlle de tot el quarter, posava sots-batlles a la vall de Sant Joan, Civis, Aravell i Bellestar, Estamariu, la Bastida d'Hortons i Adraén. El batlle d'Organyà nomenava els de la vall de Cabo, Sallent i Montanissell, i Carreu. Coll de Nargó tenia batlle propi, nomenat d'una terra proposada pel comú i per una durada de tres anys, cosa que al segle XV s'esdevenia també a la Vallferrera. El batlle de Tírvia ho era alhora de Mallolis i de Tor. Les viles de Burg, Farrera de Pallars, Rialb, la Vall d'Àssua i Sobac constituïen batllies independents. El batlle d'Aòs, a la vall de Sant Joan, era designat pel castla de la Bastida d'en Donat o de Ponts. A Organyà, vila posseïda en condomini, hi havia dos batlles, un d’instituït pel vescomte i 1'altre pel prior de la canònica de Santa Maria. 

Els batlles intervenien en les actuacions jurisdiccionals, administratives i judicials, com a auxiliars del veguer, dins els límits del propi territori i, segons que sembla, tenien també atribucions de caràcter militar, lleva i conducció d'homes armats, en temps de guerra. Tanmateix, la custodia i defensa dels castells estava primordialment confiada als castlans, als quals els habitants del quarter o del terme respectiu estaven obligats a prestar llur col·laboració i suport, tant en temps de pau com durant les hostilitats. En l'administració de la justícia, el veguer i els batlles eren assistits pel jutge, únic per a tot el vescomtat, i els notaris, que, a més de redactar i autoritzar els documents públics i privats, prenien raó, com a escrivans, dels processos i de les actuacions judicials. En el vescomtat existien el 1519 dues escrivanies, una a Castellbò i una altra a Tírvia i Vallferrera.  

Al costat dels saigs o missatgers, encarregats de notificar i fer complir les decisions legals i penals, hi havia també aleshores els oficis de tresorer o mestre racional i el d'advocat i procurador fiscal, relacionats amb 1'administracio de les rendes i les contribucions tributàries i fiscals. Quant al nomenament d'aquests càrrecs públics, un privilegi de la reina Caterina de Navarra, de 1'any 1510, va establir que, en igualtat de condicions, havien de ser conferits a persones residents i naturals del vescomtat. Les administracions locals estaven en mans dels consols, generalment dos o més, elegits per les universitats de veïns, els quals juntament amb un cert nombre de prohoms formaven el consell comunal. La Vallferrera, en virtut d'un privilegi especial, tenia un règim particular, comú a tota la vall, que li permetia d'elegir cada any, el dia de Sant Maties (24 o 25 de febrer), quatre persones, anomenades corts, les quals, en unió del batlle i del veguer —aquest quan era present—, exercien la jurisdicció civil i criminal en els llocs d'Ara6s, Besan, Ainet, Alins, Noris i Àreu i llurs termes.  

Per damunt d'aquestes institucions municipals hi havia el Consell General dels tres estats o braços, urbà, eclesiàstic i militar, on eren tractats els afers més importants i que afectaven tots els habitants de la baronia. Pertocava al veguer de convocar i presidir 1'assemblea, que se solia reunir a la vila de Castellbò, capital històrica del vescomtat i on el jutge i el notari d'una de les dues escrivanies de la senyoria tenien llur residència habitual. En el desenvolupament de les institucions autòctones, particulars o de caràcter general, i en 1'ampliacio de les seves facultats, havien de contribuir decisivament els privilegis (els més antics, de les viles de Castellbò i Castellciutat, són de 1'any 1195) atorgats als seus súbdits pels vescomtes de Castellbò, Arnau, Roger Bernat III i Roger Bernat IV, i els comtes de Foix Roger IV (I de Castellbò), Roger Bernat III (II de Castellbò), Gasto I, Mateu, Gasto IV (II de Castellbò) i Caterina, comtessa de Foix i reina de Navarra.  

Les concessions abracen matèries molt diverses, relacionades principalment amb la seguretat personal, la propietat privada, els impostos, les servituds feudals. Pus dels béns comunals, la llibertat d'anar i venir per tot el territori del vescomtat, 1'exercici de la justícia civil i penal, els procediments judicials, la facultat d’apel•lar al tribunal superior del vescomte, els nomenaments dels càrrecs públics, generals o locals, i llurs deures i atribucions. Els privilegis i llibertats obtinguts durant els segles XII-XV foren confirmats posteriorment per Ferran II de Catalunya-Aragó després que, desposseint-ne la reina Caterina de Navarra, s'hagués apoderat del vescomtat de Castellbò (1512); també els confirmà la seva muller, Germana de Foix, el 1514, a la qual se cedi temporalment el vescomtat. El mateix féu encara Carles I el 1519, abans d'incorporar-lo definitivament a la corona el 1548. El vescomtat pirinenc de Castellbò desapareixia així com a baronia independent, després de cinc segles i mig d’existència i d'haver tingut un paper destacat en la historia del comtat d'Urgell i en la de Catalunya, per convertir-se en un domini reial.  

Com ja s’ha comentat Castellbò fou la seu del vescomtat per aquest motiu disposava d’un castell, el qual apareix documentat l’any 998, i fou derrumbat el 1513 per ordre directa del rei Ferran el Catòlic. La col.legiata de Santa Maria fundada el 1392 i persistí fins 1851. Encara avui dia es conserven restes de ambduos monuments.  

Sant Joan també disposava d’un santuari que data de l’any 994, i segons els seguidors de mites, fou on reposar durant uns mesos el “Sant Grial”, aquest santuari, al igual que el castell de Castellbò també fou destruït. Dos segles més tard, fou reconstruït i persistí fins el 1936 on un incendi provocat el va fer desaparèixer.  

El Priorat de Santa Maria, ubicat a Costoja fou cementiri dels comptes Arnau i Arnaldeta. Les seves restes, però foren profanades l’any 1269 per ordre de la Inquisició ja que aquesta els condemnà per heretges al considerar que aquests havien ajudat als càtars. El temple persistí fins l’any 1860.  

La configuració actual del Municipi fou el resultat de l’annexió el 1970 del Municipi d'Aravell i Bellestar (el qual incloia Montferrer) i el Municipi de la Vall de Castellbò, annexió a la qual el 1972 s’afegiren els municipis de Pallerols i Guils del Cantó.

Localització
973 351 343
Ubicat a la comarca de l’Alt Urgell, en la província de Lleida, el municipi de Montferrer i Castellbò amb els seus 177,66km2 és el més extens de la comarca. Esta format pels pobles d' Albet , Aravell, Avellanet, Bellestar, Canturri, Carmeniu, Cassovall , Castellbò, Guils del Canto, Les Eres, Pallerols del Canto, Sallent, Santa Creu, Sant Andreu, Sàrcedol, Saulet, Seix, Sendes, Solanell, Solans, Turbiàs, Vilamitjana i Vilarubla.
Galeria d'imatges
Imatge1

Imatge1

Imatge2

Imatge2

Imatge3

Imatge3

Imatge4

Imatge4

Imatge5

Imatge5

Imatge6

Imatge6

Vilamitjana

Vilamitjana

Vilamitjana

Vilamitjana

9282138.jpg

9282138.jpg

12452148.jpg

12452148.jpg

Aravell forat 15

Aravell forat 15

Aravell Golf forat 18

Aravell Golf forat 18

Aravell Golf vist des de Sant Marc

Aravell Golf vist des de Sant Marc

Aravell Tardor

Aravell Tardor

Camp de Practiques

Camp de Practiques

Campionats Profesionals

Campionats Profesionals

Carrer Clos

Carrer Clos

Carrer Clos

Carrer Clos

Carrer Clos

Carrer Clos

Carrer Clos

Carrer Clos

Carrer Clos

Carrer Clos

Casa Club Aravell Golf

Casa Club Aravell Golf

Colegiata

Colegiata

DSC02317.jpg

DSC02317.jpg

DSC02318.jpg

DSC02318.jpg

DSC02321.jpg

DSC02321.jpg

Entrega de premis torneig

Entrega de premis torneig

Escola de Golf

Escola de Golf

Aravell Golf

Aravell Golf

Aravell Golf

Aravell Golf

Aravell Golf

Aravell Golf

Aravell Golf

Aravell Golf

Ermita de St. Joan de l'Erm

Ermita de St. Joan de l'Erm

Ermita de St. Joan de l'Erm

Ermita de St. Joan de l'Erm

St. Joan de l'Erm

St. Joan de l'Erm

mapa del municipi

mapa del municipi


© Ajuntament de MONTFERRER I CASTELLBÒ
Plaça de la Trobada s/n 25711
Telf: 973 351 343 Fax: 973 353 536
e-mail: ajuntament@montferrercastellbo.ddl.net

Loading...